
Les constants notícies sobre la corrupció que cada dia rebem de tot arreu m’han fet decidir a escriure sobre la corrupció de baixa intensitat. Talment amb les guerres, on hi han les grans pel nombre de participants, per la seva intensitat o pels mitjans emprats; i les petites, aquelles que els mitjans d’informació no les esmenten gairebé mai. També la corrupció té diversos graus.
Ara tots semblem esgarrifats pels diferents escàndols dels que diàriament ens informen els mitjans. Hi trobem barrejats diferents líders polítics, econòmics, culturals, industrials i tots els seus cercles d’amistats i d’influència. D’aquí un temps és d’esperar que la justícia haurà fet la seva feina, malgrat que està obligada a seguir les normes dictades per alguns dels implicats o dels seus coreligionaris. No sempre és justa, la justícia. Per exemple, mirin cap a Itàlia, on el seu govern està fent una nova reforma judicial, dita Llei del procès breu, on amb només tres articles aconseguirà que els delictes de guant blanc restin impunes per sempre més. Altrament dit, més de 100.000 processos judicials oberts seran anul-lats de cop. Corrupció d’alta intensitat o legalitat deconstruïda a l’estil culinari?
Sense menystenir la importància d’aquesta corrupció d’alta volada, crec que ens fa molt més mal la corrupció de baixa intensitat, així com fa mal a les poblacions que pateixen els petits conflictes armats, on el 90% de les víctimes són civils.
Volta per la Xarxa un video d’un policia rus que, fart de guardar silenci, denuncia la corrupció imperant al seu país, a la seva heroica ciutat del Mar Negre. Parla dels seus caps, dels seus companys i s’adreça al primer ministre rus demanant-li que faci alguna cosa. Un ciutadà rebel que ha estat expulsat de forma fulminant del cos de policia, com ell ja s’esperava. Les raons dels seus superiors han estat molt cíniques: no existeixen proves de les seves afirmacions. Mentrestant estan contractant joves policies amb un salari mensual de 300 euros, tot esperant que aquestes persones arribin quadrant els seus comptes a final de mes. La realitat és la que és. Com en alguns llocs, els cambrers ja compten amb les “propines” per fer bullir l’olla. Més greu són les propines que reben els seus superiors, que els ordenen mirar cap a un altre costat en la majoria dels delictes, que resten impunes, o pitjor encara, són imputats a pobres innocents. Com innocents són els ciutadans xinesos que tanquen a presons clandestines per protestar contra la corrupció local que afecta les seves famílies, les seves comunitats. Per rebel·lar-se, per denunciar. I nosaltres? En som, de corruptes? Què podem arribar a fer en el nostre món quotidià, el més proper, per desviar-nos del nostre deure? Som prou conscients de la línia que ens hem marcat i que hem de seguir si volem viure amb rectitud dins la nostra comunitat?
A un nivell més personal puc preguntar-te si has donat mai un cop a un vehicle amb el teu i has marxat sense deixar rastre? O si has demanat a un industrial que si contractaries amb ell una obra de la teva comunitat de veïns sempre que la teva part de la factura no calgui pagar-la? En trobar-te un objecte de valor a la via pública, has fet de manera que el seu propietari el pugui recuperar? Més íntimament, has mirat de seduir la dona o l’home d’altri? Has acceptat diners per fer alguna cosa no massa correcta i fer-hi l’agost? Fixeu-vos com he fet servir el “massa”, quan les coses o són cor-rectes o no ho són...
Podríem seguir trobant exemples de corrupció de baixa intensitat, o corrupteles. Crec que no cal pas, en haver-hi més que un foc no cremaria. Tots aquests mal costums són presents al nostre voltant. Totes elles, les grans i les petites, alteren la nostra convivència, part essencial de les nostres vides, fent-la tornar putrescent, insana. Talment es defineix en primer lloc el verb corrompre.









