Corrupció de baixa intensitat

Les constants notícies sobre la corrupció que cada dia rebem de tot arreu m’han fet decidir a escriure sobre la corrupció de baixa intensitat. Talment amb les guerres, on hi han les grans pel nombre de participants, per la seva intensitat o pels mitjans emprats; i les petites, aquelles que els mitjans d’informació no les esmenten gairebé mai. També la corrupció té diversos graus.

Ara tots semblem esgarrifats pels diferents escàndols dels que diàriament ens informen els mitjans. Hi trobem barrejats diferents líders polítics, econòmics, culturals, industrials i tots els seus cercles d’amistats i d’influència. D’aquí un temps és d’esperar que la justícia haurà fet la seva feina, malgrat que està obligada a seguir les normes dictades per alguns dels implicats o dels seus coreligionaris. No sempre és justa, la justícia. Per exemple, mirin cap a Itàlia, on el seu govern està fent una nova reforma judicial, dita Llei del procès breu, on amb només tres articles aconseguirà que els delictes de guant blanc restin impunes per sempre més. Altrament dit, més de 100.000 processos judicials oberts seran anul-lats de cop. Corrupció d’alta intensitat o legalitat deconstruïda a l’estil culinari?

Sense menystenir la importància d’aquesta corrupció d’alta volada, crec que ens fa molt més mal la corrupció de baixa intensitat, així com fa mal a les poblacions que pateixen els petits conflictes armats, on el 90% de les víctimes són civils.

Volta per la Xarxa un video d’un policia rus que, fart de guardar silenci, denuncia la corrupció imperant al seu país, a la seva heroica ciutat del Mar Negre. Parla dels seus caps, dels seus companys i s’adreça al primer ministre rus demanant-li que faci alguna cosa. Un ciutadà rebel que ha estat expulsat de forma fulminant del cos de policia, com ell ja s’esperava. Les raons dels seus superiors han estat molt cíniques: no existeixen proves de les seves afirmacions. Mentrestant estan contractant joves policies amb un salari mensual de 300 euros, tot esperant que aquestes persones arribin quadrant els seus comptes a final de mes. La realitat és la que és. Com en alguns llocs, els cambrers ja compten amb les “propines” per fer bullir l’olla. Més greu són les propines que reben els seus superiors, que els ordenen mirar cap a un altre costat en la majoria dels delictes, que resten impunes, o pitjor encara, són imputats a pobres innocents. Com innocents són els ciutadans xinesos que tanquen a presons clandestines per protestar contra la corrupció local que afecta les seves famílies, les seves comunitats. Per rebel·lar-se, per denunciar. I nosaltres? En som, de corruptes? Què podem arribar a fer en el nostre món quotidià, el més proper, per desviar-nos del nostre deure? Som prou conscients de la línia que ens hem marcat i que hem de seguir si volem viure amb rectitud dins la nostra comunitat?

A un nivell més personal puc preguntar-te si has donat mai un cop a un vehicle amb el teu i has marxat sense deixar rastre? O si has demanat a un industrial que si contractaries amb ell una obra de la teva comunitat de veïns sempre que la teva part de la factura no calgui pagar-la? En trobar-te un objecte de valor a la via pública, has fet de manera que el seu propietari el pugui recuperar? Més íntimament, has mirat de seduir la dona o l’home d’altri? Has acceptat diners per fer alguna cosa no massa correcta i fer-hi l’agost? Fixeu-vos com he fet servir el “massa”, quan les coses o són cor-rectes o no ho són...

Podríem seguir trobant exemples de corrupció de baixa intensitat, o corrupteles. Crec que no cal pas, en haver-hi més que un foc no cremaria. Tots aquests mal costums són presents al nostre voltant. Totes elles, les grans i les petites, alteren la nostra convivència, part essencial de les nostres vides, fent-la tornar putrescent, insana. Talment es defineix en primer lloc el verb corrompre.

Slow food: bo, net i just

Anava de bòlit en aquella època. Feina, activisme social i altres menesters m’havien abocat a una agenda plena a vessar de responsabilitats autoimposades, que són les que més ens esclavitzen. Fins que un dia un home que feia temps no veia em va aturar per saludar-me; va notar la meva energia dispersa, atabalada, i es va fixar en el que jo portava en una mà: un entrepà. El duia per menjar-me’l mentre caminava cap a una altra cita. “Perdona que no pugui parlar una mica més amb tu, li vaig dir. És que tinc hora donada i arribo tard”. “Que no penses dinar avui?”, em va respondre mirant el meu menjar. “Ja m’agradaria, però no tinc temps, vaig molt enfeinat últimament!” va ser la meva contesta. Seriós, fitant-me els ulls amb una mirada entre compassiva i ferma em va etzibar: “Si un home no té temps per menjar, per què treballa?”

Aquella pregunta, aquella sentència, em va deixar perplex per uns moments, i a poc a poc, va anar calant dins meu, fins aconseguir canviar algunes de les coses de la meva vida, per fer-la més tranquil·la, poder-la tastar, poder-la gaudir en cadascun dels seus moments.

Segurament per aquella sentència ara sóc devot del moviment anomenat Slow Food, o menjar tranquil, en contraposició al fast food, o menjar ràpid. Un moviment creat per l’italià Carlo Petrini l’any 1989 precisament per contrarestar els efectes en la nostra alimentació d’una vida accelerada. Des de llavors el moviment ha anat evolucionant i ara ja s'estén a d’altres àmbits de la nostra cultura. Fins i tot hi han ciutats que s’han declarat “slows” per preservar la seva forma de viure reposada.

Ells mateixos es defineixen com una associació internacional ecogastronòmica sense ànim de lucre que ha creat una xarxa mundial compromesa a canviar la lògica vigent d’agroproducció alimentària. Una xarxa amb milers de membres presents en 129 països i en algunes de les seves institucions públiques com escoles i hospitals. Les antenes locals, anomenades “Comviviums”, organitzen activitats com cursos, laboratoris, cates, visites a productors alimentaris, horts escolars, sopars i mercats per defensar el nostre dret al plaer, promoure els aliments bons, nets i justos i donar suport a la producció i consum local dels productes de la terra. La més propera a Andorra està a Lleida http://www.slowfoodterresdelleida.com/

Perquè un aliment sigui bo, net i just s'entén que ha de ser sostenible i de qualitat. Bo quan ens doni plaer en menjar-lo, net quan la seva producció respecti el medi ambient, el benestar animal i la nostra salut, just quan els seus productors rebin una remuneració i un reconeixement adequats. El valor afegit d’aquesta visió de la forma que tenim d’alimentar-nos és l’enfortiment de les comunitats locals, la qual cosa té molts avantatges socials.

Estrè-nyer els lligams entre els diferents actors comunitaris mitjançant l’educació del consumidor, fent-lo sentir coproductor, en saber-se part d’una xarxa de producció i distribució més propera, gaudint de productes més frescos i més bons que els de la gran distribució, és per mi el gran èxit del Slow Food.

“Menjar és un acte agrícola” va dir en Wendell Berry, pagès i poeta. Una senzilla i alhora gran frase, que ens hauria de fer reflexionar.

De nou, els nòmades

Era al vespre quan vaig seure al seu costat. Un home gran d’edat i petit de cos, de pell assolellada. Mans adobades per les feines del camp i somriure escàs de tantes garrotades que etziva la vida. Parlàrem del bé i del mal, d'aquí i d’allà. Un allà, em va dir, que no havia visitat mai. El seu pare sí hi havia estat. Per portar a vendre bestiar. Resulta que el tal allà era la vall de davant la seva. Un desplaçament d’un dia d’anar i un altre de tornar, a peu. Avui amb un cop de cotxe, malgrat que la carretera encara és de terra durant un bon tros. Això en podríem dir que és l’exemple d’una vida sedentària. Si no havies de fer res no calia que hi anessis, a les parades. Economia total de temps i mitjans que calia aprofitar per garantir la pervivència personal i familiar.

Avui dia, en el nostre tros de planeta, enfront del sedentarisme tradicional trobem el nomadisme modern. Els nous nòmades que no paren de moure’s per tot lo món, amunt i avall. No els podem anomenar turistes perquè no s’hi assemblen gaire en els costums; sí podríem dir que són una mena de turistes permanents. El turista viatja a un destí determinat, en unes dates preestablertes, amb uns mitjans concretats i un retorn estipulat per circumstàncies alienes. Els nòmades moderns no poden classificar-se en aquesta categoria.

Qui són aquestes persones practicants d’una forma de vida inspirada en l’esperit dels exploradors que van fer els primers mapes i que van alimentar les pàgines del National Geographic? Doncs n’hi ha, simplificant, de tres menes: les que han gaudit d’una jubilació anticipada, les que quedant-se sense feina i casa s’ha llençat a la carretera i les que gaudeixen d’una renda econòmica folgada que els permet anar rodant pel món cercant el seus destins en funció de les seves afeccions.

Les jubilades viuen en una mena de sedentarisme intermitent, allotjats agrupats en vehicles caravana, les terrestres, o en embarcacions, les marines, perseguint el sol de nord a sud i d’est a oest i a l’inrevés, al llarg dels anys. Sovint després d’una vida de sedentarisme laboral. La seva maduresa els permet, en alguns, moure's pel món de casa en casa, fent de guardians mentre els propietaris són fora durant una temporada. http://www.caretaker.org/

Les aturades han preferit no esperar una nova oportunitat allí on eren i trien sortir a recórrer el món buscant-la. Van vivint com poden de feines esporàdiques que els són ofertes per allí on pasen. Els podem veure gairebé cada dia als telenotícies sia en arribar a Europa amb pastera, en campaments clandestins a boscos i jardins o en cantonades de ciutat a l’espera dels reclutadors de l’economia submergida. Ells són nòmades buscant assentar-se en un nou lloc. Aspirants a sedentaris.

La resta, amb una renda més o menys folgada, han trobat la manera de viure en constant moviment i fer-ne un estil de vida força agradable. Destins paradisíacs, moments emocionants, aventures sorprenents. S’agrupen princi- palment per afeccions que els duen als mateixos destins. Surfistes, esquiadors, ioguis, fiesteros, ciclistes, bussejadors, escaladors, parapentistes, etc. en són una bona mostra. Sovint fan feines relacionades amb la seva afició o en creen de noves als destins on els nadius ignoraven el valor del seu entorn. Rebre turistes i organitzar-los la visita en un destí determinat sovint suposa per a ells poder moure’s ben lluny la resta de l’any, per exemple. Sense importar-los gaire el que el futur els pugui oferir. Carpe diem!

Moviment sense cotxes

Ara fa un temps que vaig sentir la història d’un home que tot caminant per la seva ciutat, va trobar un cotxe aparcat al bell mig de la vorera. El va obligar, com tantes altres vegades, a haver de passar per la carretera per continuar el seu trajecte. La diferència amb les altres vegades és que aquest cop un altre cotxe el va atropellar, produint-li importants lesions que un cop curades el van deixar coix per sempre més.

Resignació li van dir els seus amics i familiars. Evidentment, les assegurances i altres mitjans compensatoris van funcionar fent-li arribar el que les lleis preveien per un cas com el seu. Ara bé, ell no en va tenir prou amb aquestes compensacions.

No és pas amb diners que podria caminar com abans, sense cap molèstia ni impediment. Quedar-se coix no va ser a causa del vehicle aturat a la vorera. Un cotxe no és gaire cosa més que uns quants ferros i plàstics ben collats. La causa va ser la desídia de la persona que el conduïa aquell dia. En comptes de pensar que vivim en comunitat tot respectant els drets d’uns i altres, aquesta persona va obviar-ho i es va permetre impedir la lliure circulació dels vianants fent-los arriscar la seva integritat física, i, com en aquest cas que van quedar-hi seqüeles, també la seva integritat moral i emocional.

Que un cotxe impedeixi el pas a les voreres de les nostres ciutats ha esdevingut quelcom tan natural que ni tan se vols ens rebel·lem quan hem de baixar a la car-retera per continuar. Gairebé mai s’aparca a la vorera per una emergència, o per una situació realment excepcional. Més aviat és per la comoditat del conductor o la conductora, a qui tan se li en fum la vida dels altres.

Ara bé, aquell homenet que va ser atropellat, ara ja coix de per vida, li va estar donant voltes al tema pensant en les altres persones que podrien patir el que ell ja havia tastat. Un cop curat va trobar la fórmula amb que ell podria lluitar de forma eficaç contra aquesta xacra de la modernitat urbana. No tornaria a baixar de la vorera mai més, en trobar-se al mig del seu trajecte de vianant una màquina motoritzada que li barrés el pas.

Així que, un cop recuperat de les lesions i calçat amb sabates esportives, va començar a passejar per la seva ciutat. Cada cop que es trobava un cotxe aparcat a la vorera li passava per sobre, tot caminant, talment com si no hi fos. Sense desviar la seva trajectòria, simplement, esportivament, li passava pel damunt.

Quines cares feien els despreocupats propietaris en veure que la seva màquina, tan estimada, objecte dels seus sacrificis econòmics, projector del seu estatus social, instrument de seducció veïnal i professional, era violada per un pobre coix que gosava caminar-hi pel damunt talment com si no existís. La màquina del seu cor!
Potser us pregunteu quina va ser la reacció de la societat davant un heroi com aquest, que en comptes de resignar-se enfront el seu infortuni va voler fer avançar les coses i evitar que altres passessin pel que ell havia passat. Doncs una reacció on ell no hi tenia cabuda, com quan volia caminar per la vorera i un cotxe li ho impedia.

Denúncies i compareixences als jutjats, agressions airades per part d’alguns propietaris incivils i violents, multes, recursos, etc.
Res de tot això el va fer desistir. Va continuar caminant-hi per sobre dels cotxes aparcats a les voreres, per què en el fons del seu cor sabia que cada conductor o conductora, un cop el veien pujar dalt dels seus capos, sostres i maleters, mai més tornarien a deixar els seus cotxes sobre la vorera. O, si més no, s'ho pensarien dues vegades talment restaven estorats.

Aquesta experiència real és una mostra del cada cop més ampli moviment que de forma espontània s’està desenvolupant sota la denominació genèrica de moviment sense cotxes (car-free movement). Aglutina persones, institucions, professionals de l’urbanisme i altres organitzacions que advoquen per una progressiva eliminació dels vehicles de motor dels espais urbans, reconvertint les carreteres i els pàrquings en espais destinats a d’altres usos públics, tot promovent entorns urbans compactes, fàcilment accesibles amb transport públic, a peu o amb bicicleta.

¿Algú ha calculat quanta superfície de carreteres i pàrquings es podria recuperar per altres usos públics a les nostres ciutats, i també per facilitar la lliure circulació dels nostres infants sense estar constantment vigilats?
Jo, de petit, a l’escola anava a peu...

Administracions en xarxa

Les Administracions Públiques que utilitzen la Xarxa de comunicacions electròniques per acostar-se al ciutadà i alhora interaccionar-hi, promovent la partici- pació ciutadana, cada cop són més esteses. A les mateixes Administracions hi ha persones més motivades que d’altres per dur a terme aquesta revolució que ens hauria d’evitar llargs tràmits, facilitant les gestions necessàries per conviure degudament en societat, tot augmentant-ne la creació de valor afegit. Algunes d’aquestes persones també s’han organitzat en xarxa per bescanviar experiències, coneixements i opinions per poder accelerar aquesta transformació de les Administracions europees que alguns denominen eGovern o govern electrònic. En l’àmbit polític, el proper 18 de novembre els ministres europeus responsables del desenvolupament de l’eGovern dels respectius estats es trobaran a Suècia per parlar-ne. Motivats per aquesta reunió, i amb l’ànim de transformar una Administració autista en una altra orientada cap a la ciutadania, vàries persones que ja es van trobar a Brussel·les per tractar sobre els Serveis Públics 2.0 han coredactat una declaració que serà presentada oficialment a la reunió ministerial abans esmentada. Aquest grup de persones ni representa cap Administració, ni pretén ser la veu de totes i tots els europeus. Simplement pretenén ocupar un espai en la trobada governamental per poder ser escoltats pels ministres i ajudar així a la ràpida transformació de les Administracions per acostar- les a la ciutadania. Aquí teniu The Open Declaration: Una Declaració Oberta pels Serveis Públics Europeus Les necessitats de la societat actual són massa complexes per deixar-les en mans d’un govern en solitari. Mentre les polítiques governamentals tradicionals cercaven automatitzar els serveis públics tot promovent l’autoservei, l’impacte més gran de la Xarxa serà la millora dels serveis mitjançant la col·laboració, la transparència i l’intercanvi del coneixement. Europa hauria d’aprofitar aquesta oportunitat i reconstruir la relació entre la ciutadania i l’estat, obrint-se com institucions públiques i facultant els ciutadans de prendre un rol més actiu en els serveis públics. Com a ciutadans, volem una participació plena en totes les activitats empreses en nom nostre. Volem poder fer contribucions a les polítiques públiques a mida que es desenvolupin, implementin i revisin. Volem involucrar-nos activament en el disseny i l’execució dels serveis públics en tot el seu abast, per aportar la nostra visió i amb més i més poder de decisió en les nostres mans. Volem que tot l’espectre de la informació governamental, des dels esborranys legislatius fins les dades pressupostàries siguin de fàcil accés, comprensió, reutilització i entremescla. Això no respon al desig de minimitzar el rol dels governs, sinó que una col·laboració oberta millorarà els serveis públics i optimitzarà la presa de decisions. Sota aquestes premises, proposem tres principis fonamentals pels serveis públics europeus: 1. Transparència: Totes les organitzacions del sector públic haurien de ser “transparents per defecte” i haurien de proporcionar a la població informació clara i actualitzada sobre tots els aspectes del seu funcionament i la presa de decisions. També haurien d’enfortir els mecanismes pels ciutadans que vulguin posar en relleu àrees on creuen que cal més transparència. Quan subministrin informació, les organitzacions del sector públic haurien de fer-ho en formats oberts, estàndards i reutilitzables (amb, evidentment, la màxima cura sobre els aspectes de la privacitat). 2. Participació: el govern buscarà sempre de forma proactiva les aportacions de la ciutadania en totes les seves activitats, des de la participació dels usuaris en el disseny dels serveis, fins la participació pública en el disseny de les polítiques. Aquestes aportacions seran públicament visibles pels altres ciutadans i el govern les respondrà públicament. La capacitat de col·laborar amb els ciutadans hauria de ser una competència essencial del govern. 3. Facultament: les institucions públiques haurien de mirar d’actuar com a plataformes per la creació de valor públic. En particular, les dades i els serveis governamentals haurien d’estar disponibles de tal forma que altres puguin fàcilment bastir a partir d’aquestes bases. Les organitzacions públiques haurien de permetre a tots els ciutadans resoldre els seus problemes per ells mateixos, tot subministrant-los les eines, les competències i els recursos necessaris. També haurien de tractar els ciutadans com a propietaris de les seves dades personals i permetre’ls el seguiment i el control de com aquestes dades són compartides. Reconeixem que la implementació d’aquests principis prendrà temps i recursos atès que caldrà adaptar els mecanismes governamentals, però creiem que haurien de ser al centre dels esforços de transformació de la governació. Els ciutadans ja estan actuant en base a aquestes idees i estan transformant els serveis públics “des de fora”, però els governs haurien de donar suport i accelerar aquest procés. Fem una crida als governs europeus i a la Comissió Europea perquè incorporin aquests principis en els seus plans d’acció sobre l’eGovern així com que s’assegurin que els ciutadans europeus gaudeixin dels beneficis d’un govern transparent, participatiu i facultatiu tan aviat com sigui possible.

Escrit per Delfí Roca, el Diumenge, 25 de Octubre 2009

La polifamília

Vivim en un temps on la família nuclear tradicional (mare, pare i fill o fills) tendeix clarament a desaparèixer al nostre context cultural, transformant-se en famílies extenses o polifamílies, que inclouen dues variants diferenciades.

Per una banda trobem les famílies formades per parelles sense fills, que en alguns països ja superen les tradicionals, aviat superades també per les famílies mono parentals a les grans ciutats, cada cop més nombroses degut al constant augment dels divorcis.
La família era abans l'eix de tota l'activitat econòmica lligada a la casa, especialment a les zones rurals, en el sentit productiu de bens materials. Per la casa, moltes i molts dels seus membres estaven disposats a sacrificar els seus sentiments i els seus anhels personals en pro de la seva pervivència. Avui dia predomina més el vincle emocional amb la casa, més enllà de la seva utilitat material. Ara bé, probablement degut a l'evolució actual de la moral, augmenten les famílies amb membres del mateix sexe, amb fills o sense. Fills que poden provenir de matrimonis anteriors, o be adoptats.
També la fràgil situació econòmica actual farà que, amb tota probabilitat, tornem a veure com una fórmula de convivència habitual la família extensa, on sota el mateix sostre visquin parents, com avis amb nets, madrastres i padrastres amb fills, mares divorciades amb els seus fills adults, vídues o solteres compartint habitatge, habitatges de joves compartits, membres de la tercera edat vivint junts, siguin o no família. Gairebé tothom en coneix ja algun exemple.

Per l'altra banda trobem a grups de persones, amb nens o sense, que mantenen relacions amoroses entre ells convivint sota el mateix sostre. Son les polifamílies creades a partir del que s'anomena el poliamor, on els seus membres gaudeixen de una o més relacions íntimes amb els altres membres de la família, fent prevaldre evidentment el consentiment, la cura i l'amor mutu. Les polifamíles neixen sovint de la unió de persones que tenen relacions poliamoroses, en pro del seu benestar.

Aquestes relacions poliamoroses comparteixen els principis bàsics de la comunicació, el respecte, l'honestedat i la fidelitat. Aquest últim principi pot sorprendre quan es parla d'una relació trièdrica o més àmplia, però és respectat per les persones incloses en la relació, talment ho faria una parella tradicional. Tot i que poden existir múltiples fórmules per regular les relacions sexuals o el nombre de relacions íntimes que es poden mantenir amb altres persones, en cap cas es podria comparar amb les parelles obertes als intercanvis, on només es mantenen relacions esporàdiques amb altres persones.
La comunicació és la que assegura la presa de decisions en aquest i altres àmbits de les relacions amoroses, que, evidentment, poden existir entre els dos gèneres i en diferents combinacions.

Cada polifiamília tria les seves normes per obtenir la millor qualitat de vida alhora que la millora de la seva economia, la cura dels seus membres, de la seva llar i de les seves finances, malgrat la incomprensió i el judici negatiu de sectors socials que no conceben altres formes de relacionar-se que les fins ara tradicionals. Aquesta forma d'organitzar-se la vida s'albira com una de les que en el futur s'hauran de reconèixer, tan per la societat en general com per les instàncies polítiques que hauran de proposar les modificacions legals necessàries per poder-les integrar en el nostre sistema comunitari de convivència.

DE PÈL A PÈL PER BARCELONA

La plaça de Catalunya acull la fira d’entitats de la Mercè. Un munt d’organitzacions ciutadanes abocat a ajudar els altres, siguin d’aquí o vinguts de fora, en situacions de pobresa, marginació social, amb malalties diverses o poc comunes, siguin humans o siguin animals.

D’entitats n’hi ha de tota mena. Per separades i separats, per estudiants, de caire professional, pels amants dels estels i les constel·lacions, al servei de la Cultura amb majúscula i de la cultura en minúscula, que també hi són.

Al bell mig dels envelats, els de les causes perdudes, de les causes pies, i els de les causes de més difícil solució. Infatigables elles, les organitzacions.

A un costat de la plaça, el de l’escala invertida, trobo un happening promogut per un artista consistent en erigir una piràmide de sabates en bon estat, que així ho especifica en un rètol, per mostrar l’aberració d’emprar encara mines antipersonal, que tants amputats generen en països allunyats de Barcelona i la seva plaça Catalunya només minada per una munió de pacífics coloms. A migdia sembla que no han estat moltes les persones que hagin sortit de casa amb dues sabates a les mans, i en bon estat. Sí que semblava que havia descarregat generosament una furgoneta de Camper, marca camperola de sabates de Mallorca.

Prenc un cafè sol i solidari, de comerç just, a Intermón Oxfam, dues entitats humanitàries que fusionaren com ara diuen, faran les caixes catalanes i, lògicament, les seves obres socials. Les primeres entitats sembla que han multiplicat els seus resultats de tenir cura dels altres degut a la fusió, en poder arribar a més llocs; les segones, esperem-ho...

Deambulant el perímetre de l’espai em trobo amb la perla del dia, un petit estand on el tret característic és que les persones que l’atenien estaven de pèl a pèl, la qual cosa em va cridar especialment l’atenció. Tres senyors molt amables que em van fer a mans un pamflet titulat Deu Manaments bons, que no fan pudor. Amb un títol així no podia resistir-me a llegir-lo, ni, un cop llegit, a compartir-lo per donar a conèixer una altra forma d’entendre i viure la vida amb totes les conseqüències que se’n derivin pels qui així la viuen.

Els seus manaments diuen això:

1. No permetràs burles per mantenir la nuesa, sobretot contra nenes o nens.
2. No facis creure que les persones neixen i viuen vestides sempre.
3. No ensenyaràs a nenes o nens a sentir vergonya de certes parts del cos.
4. No avergonyiràs nenes o nens per mantenir-se nues o nus.
5. No et farà vergonya cap part del cos ni mantenir la nuesa.
6. Ensenyaràs a tolerar i respectar tothom qui estigui nua o nu.
7. No creguis que hi ha virtut en sentir vergonya d'alguna part del cos.
8. No regalaràs roba, sobretot de bany, per obligar a posar-se-la després.
9. No obliguis a sentir ni sentis que la roba interior és com una part del cos.
10. No usis banyador per seure al vàter, per la dutxa ni a la platja, si no vols.

Acompanyats a continuació amb reflexions sobre el pudor, la vergonya i la manipulació emocional que podem exercir, conscientment o no. Ara ja sé que les persones que em trobo despullades pels carres de Barcelona han triat viure d’una altra manera, amb molta naturalitat.

I també faig meva la recomanació de no regalar roba ni vestits de bany. Reconec que darrera d’alguns regals tèxtils cap a una persona estimada s’ha amagat la intenció seductora de veure com se’l treu, per poder gaudir completament de la nostra nuesa.

Més informació a www.addan.com

Delfí Roca

APRENDRE A FER MES AMB MENYS

>


Una vida senzilla

Ara fa uns anys que es va estenen, a poc a poc pel mon occidental, una forma de viure denominada senzillesa voluntària. Es tracta d'observar la pròpia forma de viure i decidir el que realment és important per un mateix, i també a marcar un límit quan és suficient, deixant de banda tota la resta. Mirar de viure de manera senzilla. Cal avisar que en cap cas es tracta d'una vida de privacions, on es viu al llindar de la pobresa, seguint de forma estricta un pressupost escanyolit, una vida gris , infeliç, sacrificada. Res de tot això. Aquesta forma de vida s'entén vivint-la amb consciència plena de que les pròpies actituds repercuteixen en el nostre entorn, observant-se un mateix, per així anar deixant aquells hàbits que no son essencials.

A canvi d'aquest alliberament els practicants d'aquest “modus vivendi” diuen que troben grans satisfaccions morals, així com de salud i econòmiques, en generar estalvis dineraris al reduir les despeses tot mantenint els ingressos habituals.

En comprovar que hom pot viure d'una altra manera a la habitual, en constatar que la qualitat de vida augmenta amb aspectes vitals abans infravalorats, entre altres efectes com, per exemple, la sensació d'estar subvertint el sistema, promovent un altre més sostenible i amable en tots els sentits, amb mitjans pacífics, utilitzant les relacions en xarxa i tots els mitjans de comunicació al seu l'abast, hom no pot sinó sentir que està a la avantguarda d'alguna cosa. I això, mola.

Tot i ser un món ampli i ple de matisos, aportats per totes les persones que practiquen aquesta simple forma de vida, la senzillesa s'ha intentat adjectivar com a:

• Escollida: viure en llibertat i amb dignitat, en haver decidit voluntàriament seguir aquesta via
• Comercial: consumir de forma responsable, afavorint els productes i serveis sostenibles
• Compassiva: tornar a sentir el concepte de comunitat i compassió a la pròpia vida: “triem de viure senzillament per a que altres senzillament puguin viure”, diuen
• Ecològica, reduir l'impacte que els nostres actes tenen en la Terra, per minimitzar la nostre empremta ecològica
• Elegant: “la meva vida és el meu missatge” digué Gandhi. Influencies estètiques des del Zen fins als Quàquers. Predomini de les formes simples i els materials naturals front el consumisme actual
• Frugal: deixar de banda el que no es realment útil a les pròpies vides. Gestionar degudament les nostres finances per arribar a la independència financera. El que permet triar millor que volem fer del nostre temps, de les nostres vides
• Natural: tornar a connectar amb el mon natural, ens recorda la nostra interdependència del sistema natural
• Política: organitzar diferentment la vida col·lectiva. Emprendre els canvis necessaris en tots els àmbits de la nostra societat, en busca d'una vida sostenible i pacífica, on la diversitat es reconeguda. Fent servir el diàleg , les xarxes relacionals i els mitjans informatius
• Commovedora: aporta les facetes de consciència, meditació i espiritualitat que s'havien perdut en les persones
• Organitzadora: contra l'estrès d'una la vida accelerada, la senzilles ajuda a gaudir del que és essencial, sense distraccions trivials

Practicar aquesta forma de viure no deu ser fàcil al començament però tothom disposa ja de l'espai necessari per poder-ho fer: la pròpia vida, on hom és lliure de decidir cap a on vol portar-la.
Crec que aquesta visió diferent d'enfocar la pròpia vida pot arribar a ser una opció positiva i enriquidora en situacions de canvis importants com els que ara vivim.

Una forma optimista d'abordar els canvis que hagin pogut afectar una situació en la qual es vivia prèviament i que potser son de mal pair.

Ens havien dit que la vida hom se l'havia de guanyar. I ara alguns, pocs encara, ens comencen a dir que la vida simplement ens és donada.

Delfí Roca


El llibre de la imatge disponible gratuïtament en línia, en francès: http://savoir-revivre.coerrance.org/

la ciutat ecològica de Ham-Nord

Amb la missió de mantenir una forma de viure inter-generacional, inspirada en els preceptes de les eco-aldees, prioritzant l'educació dels infants, la protecció del medi ambient, el dret a la dignitat mitjançant l'accés a la feina per a tothom, tot plegat en un entorn on les empreses existents s'esforcen per oferir productes i serveis responsables centrats en el desenvolupament sostenible, la ciutat ecològica de Ham-Nord celebra enguany el seu 25é aniversari

Situada al centre del Quebec, va ser fundada l'any 1984, amb la visió de construir una micro-societat oberta al mon, tenint cura del planeta i, lògicament, de la seva pròpia empremta ecològica

Les eco-aldees acostumen a fonamentar-se en tres conceptes bàsics: la col·lectivitat, l'ecologia i la cultura. D'aquesta forma es crea un entorn de convivència segur per a les persones participants, on no hi troben lloc ni l'atur ni la delinqüència, ni la pobresa ni la soledat. En un entorn d'aquestes característiques els sers humans acostumem a donar el millor de nosaltres mateixos, en no sentir-nos constantment amenaçats per un sistema social on sempre ens trobem amenaçats i pressionats, a dos mesos de salari de la indigència

Sovint aquestes iniciatives son estigmatitzades com a marginals, quan , tot el contrari, son experiències avantguardistes que ens preparen pel que haurà de venir. Com ells pregonen, la única forma que la humanitat te de prosperar a llarg termini és la de revisar el funcionament de la societat moderna per a que esdevingui un convidat inofensiu entre els sistemes biològics de la Terra

Disposen d'una estructura agroturística per acollir visitants i fer-los compartir les seves activitats pedagògiques, de salut, d'agricultura biològica, forestals, de transformació alimentària, vestimenta ètica, objectes d'art i espectacles

Més informació a www.cite-ecologique.com